Yo también he estado en el Parador de Olite. No te explicaré como es la habitación. Tampoco te hablaré de que he cenado ni el vino que he bebido. No voy a darte mi opinión sobre el castillo o palacio de no sé que reina o princesa. Ignoro si en esta plaza, la de los Teobaldos, los árboles se abrazaban. Me ha parecido que, por lo menos en esta noche de San Juan, mantenían una cierta distancia entre ellos.
Si que puedo hablarte de que, al caer la tarde, han instalado en la plaza un espectáculo para niños de los de antes (el espectáculo, no los niños que son muy modernos). Es un teatrito de polichinelas i figuras de cartón piedra que explican los cuentos de siempre, la ratita presumida, la caperucita roja….. El teatrito se llama Birlibirloque nombre más que apropiado para dejar a los niños boquiabiertos, ahítos de tantas risas, y cansados de correr tras uno de los comediantes cubierto con una máscara de cabra.
En la plaza, la gente dice que no sabía que hubiera tantos niños en el pueblo; que si, que había una elevada natalidad, pero que a aquellos niños con aspecto de incas o habitantes de Catay, no los conocían. Al final alguien desvela el secreto: son los niños de una casa de colonias cercana y, ya se sabe, son niños de ciudad y nunca han visto un teatrito de birlibirloque.
dilluns, 28 de juny del 2010
divendres, 18 de juny del 2010
dilluns, 7 de juny del 2010
El Jardí del meu avi
També tenia al jardí roses i geranis, que fa cinquanta anys feien olor a geranis i roses. Però aquestes no eren les meves preferides. Les altres, les exòtiques, tenien, a més del nom, un altre atractiu: servien per jugar.
Les fulles de la cala eren pollastres per vendre al mercat. El fruit del miraguà es desfeia en un borrissol blanquíssim i suau com la seda. Les petites boletes negres del dondiego servien per fer unes sopes que només podien menjar les nines, col•locades educadament una al costat de l’altra. Pobre nines¡ També patien la tortura de prendre xocolata desfeta, feta amb terra del jardí i altres exquisideses.
El meu avi racionava la matèria del joc: un parell o tres fulles de cala, un fruit de miraguà, un grapadet de boletes negres i... tota la terra que volgués, sense embrutar-me gaire a poder ser; coses de l’avia¡
Jo tinc un jardí, ple de flors de les que no en conec el nom, i una filla botànica.
diumenge, 28 de febrer del 2010
dijous, 25 de febrer del 2010
El viatge
Recordes? És per això, per les olors, que vas anar al monestir de Sant Benet a Montserrat.
De la història del monestir no cal que expliquem gaire cosa, es nou i tota la informació que vulgueu la podeu trobar a la seva pàgina web. Qui ho havia de dir¡ Les monges benedictines a la xarxa, com qualsevol amic del facebook¡
A més de trobar tota la informació a la xarxa, aquest és el monestir de l’anomenada monja mediàtica, la germana Teresa Forcades. Crec què és una bona elecció.
Fàcil d’arribar en ferrocarril i cremallera i a l’hora aïllat a mitja muntanya, entre Monistrol, el poble, i el monestir gran, el d’homes. Amb poques habitacions a la hostatgeria i uns hostes dedicats al estudi. Sembla ser un lloc molt sol·licitat per preparar oposicions o acabar tesis doctorals.
També trobareu algunes dificultats, no tot ha de ser “flors i violes”. Si arribes en transport públic has de baixar a peu per la carretera uns tres kilòmetres; com és baixada no es fa gens cansat, però molt millor no intentar-lo en diumenge o a l’estiu: no és una via pensada per a caminants. Tampoc es tracta d’un hotel amb encant; t’has de fer el llit, ajudar a parar i recollir la taula i deixar neta l’habitació quan marxes. Un element positiu és el preu, a l’abast de qualsevol butxaca, com se sol dir.
De la història del monestir no cal que expliquem gaire cosa, es nou i tota la informació que vulgueu la podeu trobar a la seva pàgina web. Qui ho havia de dir¡ Les monges benedictines a la xarxa, com qualsevol amic del facebook¡
A més de trobar tota la informació a la xarxa, aquest és el monestir de l’anomenada monja mediàtica, la germana Teresa Forcades. Crec què és una bona elecció.
També trobareu algunes dificultats, no tot ha de ser “flors i violes”. Si arribes en transport públic has de baixar a peu per la carretera uns tres kilòmetres; com és baixada no es fa gens cansat, però molt millor no intentar-lo en diumenge o a l’estiu: no és una via pensada per a caminants. Tampoc es tracta d’un hotel amb encant; t’has de fer el llit, ajudar a parar i recollir la taula i deixar neta l’habitació quan marxes. Un element positiu és el preu, a l’abast de qualsevol butxaca, com se sol dir.
dimecres, 24 de febrer del 2010
Aquest és el monestir de Sant Benet tal com el podeu veure si pujeu cap a Santa Cecília per la Baixada dels Matxos. (PR C-19)
diumenge, 21 de febrer del 2010
Sant Benet i els cinc sentits
Records
Vaig estudiar en un col·legi de monges fins al catorze anys.
Alguns dels records que no he oblidat d’aquells anys, són els de les olors.
Crec recordar que les monges feien una certa olor de roba plena de pols, verdura rebullida i encens, tot plegat. Potser, però, només és un fals record i en realitat feien olor de sabó Heno de Pravia, ensaimades de Mallorca i pàtxuli.
Crec recordar les olors diferents de les classes: de llapis, de goma d’esborrar i de nenes, que és una olor indefinida, de vegades agra i de vegades dolça. El passadís del pati, allà on estaven les classes dels pàrvuls, aquells que, quan complien quatre o cinc anys, eren desterrats a un col·legi de capellans, feia una olor molt definida de nens: llapis, goma d’esborrar i lavabo de nens. Aquesta si que la recordo.
També crec recordar la olor del mes de María, el mes de maig. La olor de les flors que ens feien portar a la capella. I crec recordar el gust, perquè, quan no ens miraven, ens menjàvem aquelles flors blanques tan petites que feien companyia a les flors més grans i oloroses, els lliris i els nards.I sé que també puc recordar la olor de la capella i la olor dels vels negres que portàvem, sobre tot quan ens els ficàvem a la boca i quedaven molls de saliva infantil.
Vaig estudiar en un col·legi de monges fins al catorze anys.
Alguns dels records que no he oblidat d’aquells anys, són els de les olors.
Crec recordar que les monges feien una certa olor de roba plena de pols, verdura rebullida i encens, tot plegat. Potser, però, només és un fals record i en realitat feien olor de sabó Heno de Pravia, ensaimades de Mallorca i pàtxuli.
Crec recordar les olors diferents de les classes: de llapis, de goma d’esborrar i de nenes, que és una olor indefinida, de vegades agra i de vegades dolça. El passadís del pati, allà on estaven les classes dels pàrvuls, aquells que, quan complien quatre o cinc anys, eren desterrats a un col·legi de capellans, feia una olor molt definida de nens: llapis, goma d’esborrar i lavabo de nens. Aquesta si que la recordo.
També crec recordar la olor del mes de María, el mes de maig. La olor de les flors que ens feien portar a la capella. I crec recordar el gust, perquè, quan no ens miraven, ens menjàvem aquelles flors blanques tan petites que feien companyia a les flors més grans i oloroses, els lliris i els nards.I sé que també puc recordar la olor de la capella i la olor dels vels negres que portàvem, sobre tot quan ens els ficàvem a la boca i quedaven molls de saliva infantil.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)